Aquest mes de juliol he viscut unes experiències que m'agradaria compartir.
Tres estudiants de Seconde del sistema francès, l'equivalent a 4 de ESO del sistema català, han vingut a fer un intensiu de matemàtiques, cadascuna per separat, en sessions individuals.
El que tenien en comú cadascuna d'elles és que venien amb molt poca confiança amb les seves capacitats de matemàtiques, i quan a casa intentaven ajudar-les, acabaven amb discussions. Necessitaven reforçar els coneixements i la base per poder afrontar el curs que ve d'una manera més segura i positiva.
Els pares tenien un sentiment d'impotència davant d'aquesta situació i van decidir demanar-nos ajuda amb classes de matemàtiques.
Al llarg de les sessions vam treballar amb la nostra metodologia, reforçant temes i també la confiança d'aquestes persones, fent èmfasi amb les matemàtiques com a llenguatge. El procés va ser gradual. D'un primer contacte amb molta por de mostrar-se i equivocar-se i culpabilitzant-se pels errors, vam passar a obtenir cada vegada més fluidesa i coneixements més sòlids.
Vam obtenir un resultat final molt gratificant en tots tres casos: ens van regalar un somriure, el somriure que dóna la satisfacció d'haver après. És un somriure inconfusible, ple de serenor, d'orgull, de confiança, de superació...
Aquest somriure tant específic i l'evolució tant semblant dels tres casos és el que em va impactar i m'ha portat a voler escriure aquest post.
I jo em quedo amb el somriure de satisfacció d'haver pogut ajudar en aquest procés a aquestes persones: la satisfacció d'ensenyar.
Tres estudiants de Seconde del sistema francès, l'equivalent a 4 de ESO del sistema català, han vingut a fer un intensiu de matemàtiques, cadascuna per separat, en sessions individuals.
El que tenien en comú cadascuna d'elles és que venien amb molt poca confiança amb les seves capacitats de matemàtiques, i quan a casa intentaven ajudar-les, acabaven amb discussions. Necessitaven reforçar els coneixements i la base per poder afrontar el curs que ve d'una manera més segura i positiva.
Els pares tenien un sentiment d'impotència davant d'aquesta situació i van decidir demanar-nos ajuda amb classes de matemàtiques.
Al llarg de les sessions vam treballar amb la nostra metodologia, reforçant temes i també la confiança d'aquestes persones, fent èmfasi amb les matemàtiques com a llenguatge. El procés va ser gradual. D'un primer contacte amb molta por de mostrar-se i equivocar-se i culpabilitzant-se pels errors, vam passar a obtenir cada vegada més fluidesa i coneixements més sòlids.
Vam obtenir un resultat final molt gratificant en tots tres casos: ens van regalar un somriure, el somriure que dóna la satisfacció d'haver après. És un somriure inconfusible, ple de serenor, d'orgull, de confiança, de superació...
Aquest somriure tant específic i l'evolució tant semblant dels tres casos és el que em va impactar i m'ha portat a voler escriure aquest post.
I jo em quedo amb el somriure de satisfacció d'haver pogut ajudar en aquest procés a aquestes persones: la satisfacció d'ensenyar.
RSS Feed
