Jo veig matemàtiques per tot arreu. Mireu el logotip d'EspaiMat. Què hi veieu? Doncs matemàtiques, clar!

Abans de veure quines matemàtiques hi ha al nostre logotip, recordarem alguns detalls que ajudaran a entendre-les.

1. Un angle recte és l'angle format per dues rectes perpendiculars i mesura 90 graus.

2. Un triangle rectangle és un triangle que té un angle recte. 
En pot tenir més d'un? Doncs no, no en pot tenir més d'un perquè sinó no podria existir el triangle. Intenteu construir un triangle amb dos angles rectes i veureu que no es pot. 
Una altra manera de pensar perquè pot ser aquesta: la suma dels tres angles d'un triangle sempre fa 180 graus. Si dos d'ells mesuressin 90 graus, la seva suma seria 180 graus i el tercer angle hauria de tenir una mesura de 0 graus. No tindríem triangle, no podríem ajuntar el primer vèrtex amb el tercer creant un triangle.

3. El Teorema de Pitàgores dóna una relació entre les longituds dels tres costats d'un triangle rectangle, més concretament dels seus quadrats. Diu això:

"En un triangle rectangle, la suma dels quadrats dels catets és igual al quadrat de la hipotenusa."

El que vol dir aquest teorema és que si agafem les tres longituds dels costats d'un triangle rectangle i les elevem totes tres al quadrat (multipliquem cada nombre per ell mateix), quan sumem els dos nombres més petits dels tres obtinguts, obtindrem el més gran. O també, quan restem un dels dos més petits obtinguts al més gran, obtindrem l'altre.

4. L'àrea d'un quadrat és igual al quadrat de la longitud del costat. Recordeu que els quatre costats d'un quadrat mesuren el mateix.

5. Hi ha una interpretació geomètrica del Teorema de Pitàgores, que relaciona les àrees de tres quadrats, com veiem a la figura.
El Teorema de Pitàgores diu que la suma de les àrees dels dos quadrats verds és igual a l'àrea del quadrat blau, o, de manera equivalent, que la superfície verda és igual a la blava. 
Justament, l'àrea d'un dels quadrats és igual al quadrat de la longitud del costat del triangle per on s'enganxa al quadrat. Havíem vist que la suma dels quadrats de les dues longituds més petites (que és la suma de les àrees dels quadrats verds) és igual al quadrat de la longitud més gran (que és l'àrea del quadrat blau).

Fixeu-vos ara de nou amb el nostre logotip, concretament amb els quadrats pintats de marró. S'assembla a la figura anterior oi?

Doncs sí, el nostre logo conté la interpretació geomètrica del Teorema de Pitàgores, i no només una vegada, sinó 7! Ja podeu comptar-les!

6. Quan una figura es va repetint a diferents escales, l'anomenem fractal. De fractals en trobem a la natura, com al bròquil romanescu de la imatge. Són objectes amb interès matemàtic, perquè se'ls pot assignar un nombre, que anomenem dimensió, que resulta ser una fracció en el cas dels fractals quan en objectes més habituals aquest nombre és un nombre natural.

Què són les matemàtiques recreatives? Principalment són jocs de lògica, que fan ús de la memòria, del raonament i de l'observació. Hi trobem des de laberints, sudokus, tangrams, fins a problemes i situacions que ens són plantejades perquè les solucionem. Al tractar-se de jocs sembla que en general agraden. A més sovint es poden relacionar amb problemes reals, i això fa que es vegin més propers, assequibles i útils. Molts d'ells amaguen problemes de matemàtiques relacionats amb la teoria de grafs, teoria de nombres, geometria computacional, o altres branques de les matemàtiques, però aquesta connexió queda oculta darrere dels enunciats i ningú en fa ressò.
Per altra banda, les matemàtiques que es fan a classe sovint agraden menys. Hi trobem objectes més abstractes, notacions especials, càlculs,…  i esdevenen per a alguns una part abstracta i difícil dels estudis, de la que pot costar veure'n aplicacions pràctiques.
Hem de fer alguna cosa per canviar aquesta situació. Penso que hem d'aprofitar la part lúdica de les matemàtiques recreatives per anar introduïnt conceptes de matemàtiques més "serioses", però molt gradualment i amb molt de compte, ja que existeix un grau d'aversió a les matemàtiques més abstractes bastant gran que pot costar trencar. 
Hi ha un "gap" massa gran entre el caràcter lúdic dels jocs de matemàtiques i la part seriosa i abstracta del que es fa a les classes. Això perjudica la imatge de les matemàtiques i el vincle que alguns infants creen amb elles. 
La part acadèmica és però molt necessària i penso que se li ha de seguir donant importància. Aporta valors com el rigor i el perfeccionisme que hem comentat en altres ocasions. També ajuda a aprendre un altre llenguatge, el de les matemàtiques, que ajuda a estructurar el raonament. Per acostar aquesta part a la part més lúdica es poden introduir jocs i experiments a les classes, però mantenint les parts formals. Hem de fer que els estudiants experimentin i trobin plaer en descobrir propietats dels objectes de matemàtiques que estan estudiant i aprenguin a utilitzar-los.

Si reduïm la distància entre aquests dos tipus de matemàtiques, podrem aconseguir que més gent gaudeixi de les matemàtiques, i això és el que volem aconseguir des d'aquest espai!

Des de que vaig començar a fer recerca, hi va haver de seguida una cosa que em va impressionar i alhora fascinar. Darrera d'un resultat de matemàtiques publicat en un article, encara que aquest estigui descrit i demostrat en una sola pàgina, hi pot haver milers i milers d'hores de feina. Això fa preguntar-me si valorem prou la feina dels investigadors. I la dels escriptors? Veiem el temps, el treball, l'esforç i tenacitat que hi ha al darrera d'un text que tenim entre mans?

Penso que és un bon moment per aclarir i explicar en què consisteix la feina de recerca en matemàtiques. 
Els investigadors són persones que assumeixen reptes importants en quant a complexitat i dificultat, ja que han de descobrir resultats que mai ningú no ha trobat abans. Això fa que hagin de formar-se constantment i estar al dia de les novetats en la seva àrea. Per fer aquests descobriments han de combinar eines i conceptes que ja existeixen o bé crear-ne i definir-ne de nous. Per mi fer recerca és com fer un trencaclosques del qual no saps ni la mida, ni el nombre de peces que té, ni tampoc saps si ja existeixen les peces. Algunes peces s'han de trobar, d'altres s'han de crear i al final del procés, tot ha d'encaixar.
A més els investigadors han de saber comunicar les seves troballes, tant per escrit com oralment, en anglès. Els seus articles passen per processos de revisió que poden arribar a ser molt exigents. Han de triar una revista on enviar el seu article i esperar que els comuniquin si aquest ha estat acceptat. Aquest temps d'espera pot variar entre uns mesos i, en casos excepcionals, un parell d'anys.  Aquest article enviat no es pot sotmetre a acceptació en una altra revista fins que no hi hagi resposta de la primera. Si no és acceptat, es pot donar la possibilitat que vagi passant de revista en revista, fins que és acceptat en alguna o, fins i tot, pot arribar a no ser mai acceptat. Els investigadors han de tenir doncs també molta paciència.
Normalment un parell o tres experts anònims anomenats reviewers o referees fan crítiques del treball enviat, demanant alguns canvis si consideren que és adient per ser publicat en aquella revista o bé justificant-ne la no acceptació. Quan l'article és acceptat els investigadors han de fer els canvis que creuen que contribueixen a la seva millora i justificar els suggeriments dels referees que decideixen no dur a terme. Una vegada acceptat i revisat un article, pot tardar un parell d'anys en aparèixer publicat a la revista, degut al gran nombre de treballs pendents de publicació que hi ha. A més les revistes estan ordenades segons rànquings d'importància i en aquest sentit els investigadors es troben sota una certa pressió per publicar treballs de qualitat. 
La publicació d'un article és una feina que entra dins de les tasques d'un investigador i no té una remuneració externa al sou. La revisió dels articles és una feina voluntària. 
El premi o recompensa per l'investigador al veure publicat un article és, a banda de la satisfacció personal d'una feina ben feta i acabada, la possibilitat de poder divulgar els seus resultats en congressos nacionals o internacionals. Aquests viatges i assistència a congressos van a càrrec de projectes d'investigació que el Ministeri d'Educació o la Generalitat de Catalunya atorguen als grups de recerca. Aquests projectes tenen durades d'entre tres i cinc anys. Cada any el responsable del projecte ha de presentar un informe amb els resultats obtinguts aquell any, les publicacions, les assistències a congressos dels membres del grup, les xerrades impartides, els detalls de l'estat dels objectius que s'han d'assolir i la descripció de qualsevol altre activitat dels membres del grup que estigui relacionada amb la recerca. 
Tot plegat moltes i moltes hores d'esforços de moltes persones.

Preneu exemple. Impregneu-vos de l'actitud de lluita dels investigadors. No us rendiu davant d'una dificultat. En particular, si us trobeu davant d'algun exercici de matemàtiques que aparentment no sabeu resoldre, tingueu paciència, torneu a llegir l'enunciat les vegades que calgui i torneu a mirar els conceptes teòrics que us han ensenyat. Trobareu la solució. Dediqueu el temps necessari a fer cada exercici, fins que surti. És un temps ben invertit, que dóna més fruits del que pot semblar inicialment. 
Al final segur que tindreu una gran recompensa: la satisfacció personal d'haver-ho aconseguit i, com no, el plaer d'aprendre.